Rocabruna - Montfalgars
INTRODUCCIÓ
Esglèsia de Rocabruna (s.XII)
La passejada comença amb una pujada que es suavitza a poc més d’un quilòmetre de la sortida. Passada la mina deixem la pista i la pujada es fa més forta. Aquest és el punt que pot ser problemàtic en cas que decidim fer aquesta ruta amb neu ja que no veurem els senyals grocs i blancs que ens indiquen el camí fins a Coll Vernadell. Nosaltres només hem trobat una mica de neu a partir del Coll de Vernadell ja que l’hem feta a final de la tardor però hi havia algunes plaques de gel en la pujada de la mina al Coll de Vernadell (no van representar cap mena de dificultat però cal anar una mica amb compte)
Potser la millor època per fer aquesta ruta sigui la primavera i la tardor (a l’estiu crec que seria conveient fer-la aviat i a l’hivern la neu pot dificultar la pujada en alguns punts)
Des del cim del Montfalgars tindrem una bona vista (podem veure el Montseny, el Matagalls, el Puigsacalm, Rocacorba…) i una molt bona prespectiva del Comanegra i el Pic de les Bruixes. També cal destacar la vista de primer pla que tenim del Canigò quan estem al cim. Llàstima de la torre d’alta tensió que passa a pocs metres del cim…
El Coll de Vernadell també pot ser un bon punt de partida per arribar al Comanegra tot enfilant per el Coll de Malrem i seguint la carena.
Vista del Canigó des de Montfalgars.
FITXA TÈCNICA
Data de la sortida: 10 de desembre de 2005
Integrants: Paula i Justí
|
 |
 |
|
Pujada acumulada: 650 m
Alçada mínima-màxima: 960-1610 m
Distància aproximada: 13,20 km
Temps aproximat sense parades : 3h 40m
Ruta circular: No
Dificultat: 2 sobre 5
 |
DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES |
| # | Localització | Temps | Distància | Alçada |
| 0 | Rocabruna | 0h 00m | 0,00 km | 960 m |
| 1 | Camí del Cortal | 0h 20m | 1,20 km | 1098 m |
| 2 | Les Mines | 1h 05m | 4,50 km | 1275 m |
| 3 | Coll de Vernadell | 1h 20m | 4,90 km | 1370 m |
| 4 | Montfalgars | 2h 00m | 6,60 km | 1610 m |
| 5 | Rocabruna | 3h 40m | 13,20 km | 960 m |
DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT
Arribem a Rocabruna des de Camprodon (també ho podem fer anat a Oix, Beget i tot seguit arribar a Rocabruna). Venint de Camprodon la pista que hem de pendre surt del marge esquerra de la carretera. Rocabruna és un poble molt petit i per tant és molt fàcil trobar el rètol que ens indica el camí. En realitat el rètol ens indica el Coll d’Ares i no el Montfalgars, però el camí es el mateix fins gaire be el final de la nostra ruta.
Aparquem doncs el cotxe al marge de la carretera i seguim la pista forestal cap amunt. És un camí sense dificultats (pot fer-se perfectament en cotxe) i no hi ha perill de perdre’s ja que està assenyalat amb marques blanques i grogues el que fa dificil equivocar-se. A poc més d’un quilòmetre trobem el trencant que ens indica el camí del Cortal. Hem de seguir a l’esquerra i no pendre aquest trencant (a més una clara senyal ens indica que és un camí particular).
Marca fronterera al coll de Vernadell.
Si seguim el camí a la dreta (direcció
sud) anirem fins al coll de Malrem.
Després de passar aquest trencant trobarem dos més a l’esquerra, aquests però no donen lloc a dubte ja que només cal seguir la pista principal, poc després la pujada es suavitza. Pel camí trobarem un brollador d’aigua a la dreta del camí (a uns 3 km de la sortida) i unes quantes torrenteres. Per tant, degut a l’època de l’any en la que estem, d’aigua no ens falta.
A mida que pujem i que deixem la cara sud de la muntanya, anem trobant algunes plaques de gel i petites clapes de neu glaçada als marges del camí i arribem a les antigues mines. L’únic que hem vist és un petit edifici en ruines a l’esquerra i a la dreta (i ja fora del camí) un parell d’edificis més. Pel que se hi ha alguna entrada a les mines romanes, però sembla dificil de localitzar i sense l’equip adequat seria una temeritat endinsar-se dins la mina. Seguim doncs el camí tot travessant un petit rierol i les marques blanques i grogues ens indiquen que hem de deixar la pista per pujar muntanya amunt fins el Coll de Vernadell.
La pujada no és complicada però es fa per una petita senda on trobem algunes plaques de gel que es poden evitar sense problemes. Només cal seguir els senyals per arribar al coll. En cas que trobem neu serà dificil veure els senyals, però amb una mica d’orientació també podem arribar al coll sense gaires problemes.
Una vegada arribem al coll ja ens trobem amb una mica de neu (deu d’haver nevat lleugerament uns quants dies abans) i amb una tanca. La tanca té un pas just al costat de la marca fronterera 520 i la creuem. Ara hem de pendre direcció nord (si anem al sud podem anar a Coll de Malrem i més enllà el Comanegra i el Pic de les Bruixes tot seguint la carena). Ens trobarem amb una bifurcació. Hem de pendre el camí que puja (el de la nostra esquerra), hi ha una drecera just en aquest punt però és dificil de veure (es veu millor al tornar) i no ens estalvia gaire camí. Així tornem a caminar per una pista i seguim pujant lleugerament fins que trobem un senyal vermell i groc que ens assenyala que hem de sortir del camí i deixar-lo a la nostra dreta (veurem l’indicació pintada en un abeurador metàlic que està al marge esquerra del camí). Si seguissim el camí aniriem al Coll d’Ares.
Arribant al Cim del Montfalgars. Algunes estaques ens indiquen per on pujar al cim
Arribats a aquest punt ja veiem clarament el cim del Montfalgars i els senyals (pintats a estaques clavades a terra) ens indiquen clarament per on hem d’anar. Al començament de la pujada trobarem una tanca a la nostra esquerra i l’haurem de travessar (hi ha un punt per on es trencada) tot seguint els senyals.
La pujada es fa forta en aquest punt i l’últim quilòmetre ens l’hem de guanyar, comencem a ascendir entre dues tanques i anem parant per veure el paisatge que des d’aquest punt és realment admirable.
Mirant al sud des del Montfalgars. D’esquerra a dreta podem veure entre d’altres: La costa a prop de Sant Feliu, les Gabarres, Rocacorba, Les Serres, la Vall de Bianya, la Vall de Camprodon, el Collsacabra, el Montseny, el Matagalls, els Aiats i el Puigsacalm
Poc abans d’arribar al cim podem contemplar una bona vista del Canigó abans d’endinsar-nos en un bosc de petits abets que té un gran encant amb la neu que cobreix el terra. Llàstima de la linia d’alta tensió que passa una mica més enllà del cim…
Entre mig dels abets trobem el punt geodèsic que ens marca el cim del Montfalgars i aprofitem per menjar una mica abans de tornar a Rocabruna. Pels plànols sembla que hi ha una petita senda que es desvia cap a l’oest a prop del punt on comencen les marques vermelles i grogues i que segurament ens permetria tornar tot caminant per la carena, però comença a fer una mica de vent i preferim tornar pel mateix camí per on hem pujat ja que està més arrecerat del vent. El camí, ara de baixada, ens porta a Rocabruna en poc més d’una hora i mitja.
