Data de la sortida: 22 de maig de 2010

Integrants: Paula i Justí

LOCALITZACIÓ Situació: Sortim d’Urús, petit poble de la Cerdanya situat entre Alp i Riu de Cerdanya Obrir mapa Informació addicional: Una alternativa a part del recorregut el podeu trobar a la web de senderisme de Toni Planas i Mª Antònia Antich

Cerdanya

Urús

DADES CARTOGRÀFIQUES Track i punts principals per a Google Earth: Arxiu KML Track i punts principals per a GPS: Arxiu GPX Track per a GPS: Arxiu GPX per a MapSource Les dades d’altitud estan corregides amb el model d’elevacions del terreny (DEM) de Catalunya de pas de malla de 30 x 30 metres

consultar mapa interactiu

Pujada acumulada: 1350 m

Alçada mínima-màxima: 1262-2268 m

Distància aproximada: 17,90 km

Temps aproximat sense parades : 6h 00m

Ruta circular: Si

Dificultat: 4 sobre 5

DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES

Vista des de la Roca d’Urús
Al fons veiem el Coll de Jou

En arribar a Urús deixem el cotxe al carrer Pendís a prop del carrer de la Deu. Suposant que hem arribat a Urús entrant per la GIV-4036/1 (venint de Das) trobarem, a la nostra esquerra, el carrer Font Freda que és per on tornarem. El nostre punt de sortida està una mica abans d’aquest carrer, és el PR C-126 indicat amb els seus senyals blancs i grocs i també amb marques romboïdals de color groc. Per trobar-lo només cal caminar cap a la sortida del poble pel carrer Pendís des del carrer Font Freda i el veurem a la nostra dreta. Així doncs sortim del poble per la seva part sud i enfilem camí amunt guiant-nos pels senyals de pintura.

A uns 300 metres de l’inici veiem un camí que surt a la nostra dreta. No és aquest el que cal seguir i cal continuar per la pista tot i que es desdibuixa en un petit prat. Passat el prat hem de prendre un corriol fresat a la dreta. El corriol guanya alçada i poc després deixa a la nostra esquerra un bosc de pins. El sender entra a una pista just al punt on aquesta fa un pronunciat revolt per deixar-la immediatament sortint per la dreta. Els senyals de PR i algun senyal romboïdal porten el camí a creuar la pista en pocs metres. En creuar-la veiem que aquesta està barrada per una barrera a la nostra dreta. El camí ara és còmode i ample, però sense arribar a l’amplada d’una pista, i s’endinsa per un bosc de pins que ja només deixarem esporàdicament fins gaire be el final de la ruta.

Continuem guanyant alçada per dins del bosc fins trobar un tancat electrificat amb un pas per creuar-lo. Aquí sortim a un petit prat i travessem una nova pista a l’anomenat Coll de Jovell. Aquesta pista ve, per la nostra dreta, del punt on intersecarem, ja a la tornada, amb el tram asfaltat del GR-150.

Font Llebrera

En creuar la pista i abans de tornar a entrar al bosc, veurem tres tapes de claveguera (sembla ser que aquí es canalitza aigua provenint d’un torrent). Deixem aquestes aquestes a la nostra esquerra i un raig d’aigua (probablement l’excedent de la canalització) a la nostra dreta. Aquí el camí es divideix en tres. Cal que prenem un petit corriol que surt a la nostra dreta i que baixa lleugerament per una zona herbosa per endinsar-se tot seguit al bosc.

En poca estona passem per la base d’una petita tartera que deixem a la nostra esquerra i sortim del bosc per un promontori rocallós des d’on divisem la boca nord del túnel del Cadí. Estem passant per la Roca d’Urús i el camí pren direcció nord. Des d’aquí veiem al fons el Coll de Jou i com tot el camí fins arribar-hi es troba cobert per un immens bosc de pins. Uns metres més enllà ens tornem a endinsar al bosc i comencem a baixar decididament. Una porta de ferro ens sobta al mig del camí, la creuem sense problemes i seguim endavant.

Cal apuntar que el camí fins arribar a Coll de Jou transcorre entre dues serres (el Serrat de les Pedrusques a la nostra esquerra i la Serra de Puig Sequer a la dreta) i te orientació nord-sud. Això fa que de bon matí els raigs del Sol no incideixin directament i puguem gaudir de la frescor de l’entorn, probablement si fem el camí a l’estiu i al migdia la xafogor serà un factor a tenir en compte.

Arribem finalment a la Font Llebrera. Aquí s’ens uneix per la nostra dreta i travessant un prat que hi ha a l’altre costat del torrent, el camí provinent del Refugi de la Pleta dels Ordiassos. La font és en realitat una deu que, en el moment de fer la ruta, rajava de valent sota un roc a la nostra dreta. Un rètol ens indica la composició de l’aigua i adverteix que es tracta d’aigua no clorada (és fa estrany l’advertència de la no cloració d’una deu). El torrent però no neix a la font i pocs metres més amunt trobem una segona deu just on neix una petita pista que segueix paral·lela al llit del torrent (aquí si que és sec).

Vista, d’esquerra a dreta, sobre el Penyes Altes, el Pedraforca i la Roca Tallada
des del mirador del Cap del Pont

Passada la Font Llebrera el camí comença a pujar de nou. Caminem amb el llit del torrent (ara anomenat del Coll de Jou) a la nostra dreta fins trobar una gran roca amb els senyals del PR i el rombe groc. En aquest punt el camí ens obliga a travessar-lo (segurament només porta aigua en les èpoques primerenques del desglaç in en cas de pluja) per tornar a travessar-lo pocs metres més endavant. Quan assolim l’alçada aproximada de 1700 metres el camí passa a ser un corriol per eixamplar-se una mica més en travessar de nou el torrent.

Trobem una fita en forma de fletxa, el camí s’estreta i la pujada s’accentua. Des de la Font Llebrera la pujada ha estat constant però força suau, ara pugem molt decididament. Estem arribant al final de les dues serres que flanquegen el nostre camí i al davant tenim el Coll de Jou. Una tartera ens bloqueja l’ascens directe però el camí ens permet travessar-la sense cap problema i pujar deixant-la a la nostra esquerra. Aquí ja veiem cap a l’est la Tosa (es pot reconèixer per l’antena que està a prop del cim) i els penya-segats de la seva veïna, la Tossa de Das, encara amb congestes de neu.

Vista de la Cerdanya des del Coll de la Miquela

Seguim pujant pel corriol fins sortir a una zona amb menys arbres, ja estem a tocar del Coll de Jou. Aquí podem girar la vista enrere i contemplar gran part del recorregut que hem fet de de la Roca d’Urús. En arribar al Coll de Jou trobem els senyals blancs i vermells del GR (GR-150.1) i els taronges de la popular travessa ‘“Cavalls del vent’. A la nostra esquerra tenim el camí provinent de la Tosa i Coll de Pal, a la nostra dreta segueix el camí que va en direcció a les Penyes Altes, el Moixeró, al refugi de Sant Jordi (a prop del Coll de Pendís) o a Gréixer (baixant pel Canal de la Serp). El PR C-126 travessa el Coll de Jou sense desviar-se i baixa en direcció sud fins el refugi de Rebost. Un rètol ens indica que aquesta és també la direcció per arribar a Grèixer per l’Hospitalet de Roca-sança.

Vista a l’est des del Coll de la Miquela

Prenem doncs el GR-150.1 cap a l’oest (girem a la nostra dreta) i seguim el camí, molt evident, per la carena. Uns metres més enllà podem mirar enrere per albirar el sostre del refugi del Niu de l’Àliga situat al costat del cim de la Tosa. Seguim endavant fins que el camí s’atansa a un penya segat que constitueix un excel·lent mirador del Cap del Pont del conjunt Pedraforca, Penyes Altes i vessant nord-est de la Roca Tallada. Després de contemplar el paisatge seguim caminant entre pins fins sortir a un coll exposat: el Coll de la Miquela des d’on tenim bones vistes al nord de la par occidental de la Cerdanya o, en direcció est, de la Tosa i el refugi del Niu de l’Àliga, també veiem la Colladeta de Comabella que tanca la vall de la part alta del riu de Gréixer i que podem considerar ‘“la fi’ oriental del massís del Moixeró-Penyes Altes-Tosa.

Continuant pels senyals taronges (o els blancs i vermells del GR) passem per una zona rocallosa on ens cal ajudar-nos una mica amb les mans (res que pagui la pena esmentar però on cal anar amb compte si ha glaçat). Arribem així al Collet de Molins (o Pas de la Guilla) on un rètol ens indica les posibles vies (itineraris 3 i 3A). Segons el rètol un camí en direcció est (it. 3) ens porta al Refugi de Sant Jordi sense pujar al cim del Penyes Altes i passant pel Collet Marginós (segons alguns mapes de l’Alpina es tracta del Collet Verginós mentre que segons els de l’ICC és el Collet Barginós). L’altre camí (it. 3A), el que seguirem, pren direcció nord-est i puja al cim del Penyes Altes.

Vista del camí de tornada

Passem ara a una zona plenament encarada cap el nord el que fa que trobem encara clapes gruixudes de neu que en algun moment dificulten l’avanç. Tot seguint el camí ens trobem amb dos caminants que baixen del cim, ens diuen que ho han fet pel seu vessant sud per evitar la neu però cal advertir que no hi ha cap mena de sender ni senyal indicatiu… Seguim intentant evitar tan com podem les clapes de neu fins que el camí guanya alçada per arribar a un mirador on fa un gir de 90 graus en direcció sud. Des d’aquesta talaia podem admirar la Cerdanya (Urús inclós). A la nostra dreta veiem el Serrat de Comesjuntes distingible pel prat que presenta a la part central de la seva carena. La tornada la farem seguint aquesta carena i si ens hi fixem veurem al seu extrem nord un prat on hi destaca el refugi lliure del Cortal d’en Vidal (també inclòs al nostre itinerari de tornada). Després de recuperar forces per uns instants admirant el paisatge, reprenem la marxa i arribem al cim del Penyes Altes de Moixeró.
Malgrat els núvols que han crescut al vessant sud podem intuir que la visibilitat d’aquest cim és pràcticament de 360 graus, només entorpida per la Tosa a l’est (que supera en alçada al Penyes Altes en uns 250 metres). Tot i la mala visibilitat podem entreveure l’embassament de la Baells, el Pedraforca i, naturalment, el veí Moixeró a l’oest (no confondre amb el més proper Puig Cubell de la mateixa alçada però no tant famós). La presència de núvols no ha permès que el cim ens donés bones vistes però com a compensació ens permet gaudir del cim en total solitud, i mengem una mica. Un corredor solitari arriba en aquest moment al cim i ens fem les mútues fotografies de rigor al cim abans de deixar-lo gaudir de la seva parcel·la de silenci…

Refugi del Cortal d’en Vidal

Tot i que podem tornar al Collet de Molins seguint a l’oest per girar més endavant al nord i enllaçar amb l’itinerari 3 tot passant pel Collet Merginós, decidim tornar al coll per on hem vingut ja que en ser aquell un camí que passa a una cota una mica més baixa (uns 100 m mes avall) i estar una mica més enclotat creiem que podem trobar més neu que per on hem vingut. Així només ens cal desfer les nostres passes fins el Collet de Molins. Aquí cal que estem molt atents per trobar el punt on hem de deixar el GR. El que hem de seguir es un petit corriol (pràcticament indistingible en el terreny) que surt a la nostra esquerra. Per trobar-lo podem situar-nos al Coll de Molins i seguir desfent el camí que hem fet en pujar anant en direcció al Collet de la Miquela. Així que el camí comenci a guanyar alçada hem d’intentar caçar algun dels senyals vermells (molt desdibuixats en algunes zones) i endinsar-nos al bosc situat a la nostra esquerra.

Hem de dir que nosaltres hem perdut aquests senyals vermells i que no els hem tornar a recuperar fins sortir al prat que hi ha davant del Turó del Montsec a la zona dels Collets… A l’inici del camí l’únic que hem fet ha estat dirigir-nos en direcció nord-est per anar a cercar la carena del Serrat de Comesjuntes. Aquí tenir la ruta marcada prèviament al GPS (tot i que no era molt acurada) ens ha evitat perdre més alçada de la necessària (el que ens hauria obligat a recular). Caminant sempre per dins del bosc arribem a la carena que va en direcció NNO i la seguim baixant decididament fins arribar a un prat (una mica abans del prat retrobem els senyals vermells). Just a l’entrada del prat trobem al terra pals i pedres disposats de forma que es pot llegir tira avall i això fem. Seguint prat avall en direcció a una penya propera (el Turó de Montsec) arribem als Collets just davant del turó. Durant la baixada pel prat hem vist senyals vermells i en aquest punt ens indiquem que hem de deixar el turó a la nostra dreta i seguir un corriol molt evident entre el bosc. Caminant per aquest corriol podem tenir en algun moment (mirant enrere) una bona vista del vessant nord del Penyes Altes.

Gir del corriol al Torrent de Canaletes

Cal que ara estem atents a les fites i els senyals vermells que trobem i que ens porten fins un altre prat tot carenant per seguir baixant per dins del bosc poc després. Algunes de les fites son en realitat pals posats al camí que indiquen la direcció a seguir. Ignorem si es mantindran molt de temps…

Poc abans d’arribar al prat on es troba el Refugi del Cortal d’en Vidal el camí gira a l’oest i trobem antics senyals d’un GR avui inexistent. El corriol que hem estat seguint finalitza a una pista que travessem per arribar al gran prat on veiem un abeurador a la dreta i el refugi a l’esquerra. Al refugi, lliure, hi ha signes evidents de la celebració d’alguna festa (ampolles de licor, restes de menjar…). Es tracta d’un refugi de fàcil accés (una pista forestal arriba fins al prat) i sembla que es utilitzat per altres usos que no son el d’aixoplugar-se o el de dormir per reprendre la marxa al dia següent. És una llàstima que no sapiguem cuidar allò que no és nostre per que es tracta d’un refugi situat a una zona amb boniques vistes, modern amb un únic espai de dos nivells (l’inferior com a menjador i sala d’estar i el superior per dormir), ampli i amb una llar de foc al centre de l’estança.

Sortim del refugi i ens dirigim a la pista que acabem de travessar girant a l’est (a la nostra esquerra si venim del refugi) passant davant de l’abeurador. Uns metres més endavant trobem una tanca que barra el pas de vehicles al prat on està el refugi i seguim pista avall.

Font Freda ja dins del poble d’Urús

A l’esquerra veiem de nou (és una constant que apareix i desapareix al llarg d’aquesta ruta) les instil·lacions de la boca nord del túnel del Cadí. Podriem seguir pista avall, passar pel Refugi de la Pleta dels Ordiassos i ja no deixar la pista fins arribar a Urús però preferim seguir avançant per corriols tant com sigui possible i per tant sortim de la pista per un corriol a l’esquerra. Aquest corriol és evident i només cal estar una mica atent per localitzar-lo. El sender baixa, passant per davant d’una deu fins el Torrent de les Canaletes on podem remullar els peus. En aquest punt el camí fa un gir de més de 270 graus per girar al nord. El camí ara és força planer i deixa tres petites tarteres a la nostra dreta.

Finalment sortim a una nova pista on girem a la dreta per deixar-la gaire be immediatament sortint per un altre corriol a l’esquerra. Aquest corriol és molt evident però si ens el passem no cal que patim ja que no és més que una drecera que va sortir de nou a la mateixa pista.

El corriol surt a un prat i del prat baixem a de nou a la pista. Podem seguir la pista a la dreta per anar a visitar al Refugi de la Pleta dels Ordiassos (molt proper) o per anar a cercar un altre corriol que permet seguir fent drecera. Nosaltres decidim finalitzar aquí la recerca de corriols i seguir la pista a l’esquerra. El camí continua baixant fins arribar al Torrent de la Fou on la pista és totalment exposada al Sol i puja sense pressa però sense pausa…

La pista enllaça amb el GR-150 (ara una petita carretera asfaltada) just en el punt on està el cementiri municipal (en obres en el moment de fer aquest recorregut). Hem de prendre la carretera girant a la dreta (també surt una pista però no hem de seguir per ella). Ara ja tenim Urús a tocar, així que seguim els senyals del GR i entrem al poble passant per la Font Freda on hi ha també un safareig. Ja només uns metres ens separen del final de la ruta, passem per davant de l’església i tornem al cotxe on donem per finalitzada la ruta.