Data de la sortida: 17 d’abril de 2010

Integrants: Justi

LOCALITZACIÓ Situació: Sortim del petit poble de Dòrria, a tocar de la carretera que porta de Ribes de Freser a la collada de Toses Obrir mapa

Ripollès

Toses

DADES CARTOGRÀFIQUES Track i punts principals per a Google Earth: Arxiu KML Track i punts principals per a GPS: Arxiu GPX Track per a GPS: Arxiu GPX per a MapSource

consultar mapa interactiu

Pujada acumulada: 1060 m

Alçada mínima-màxima: 1534-2545 m

Distància aproximada: 19,60 km

Temps aproximat sense parades : 5h 50m

Ruta circular: Si

Dificultat: 4 sobre 5

Dades addicionals: Cal dir que el temps (gaire be 6 hores) ha estat fet caminant a força bon ritme.

DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES

Provenint de Ribes de Freser, deixem la carretera de la Collada de Toses (la N-152) passat el quilòmetre 133, més enllà de Planoles. Un rètol ens indica que hem de prendre la petita carretera que surt a la dreta i pujar durant un centenar de metres fins arribar a Dòrria. Dins el poble, al costat d’un safareig públic, hi ha espai per aparcar tres o quatre cotxes. El poble és molt petit (gaire be es veu tot des del seu centre) i el campanar de l’església de Sant Victor destaca a pocs metres. Molta tranquil·litat i ni un ànima; iniciem la marxa pujant pel Camí dels Carlins per on passa el GR-11.8 fins sortir del poble. Aquí el camí s’uneix al GR-11 i, girant a la nostra esquerra, enfila cap a l’oest.

Refugi de Dòrria amb el Puig Dòrria al fons

Deixem enrere una tanca que barra el pas per la pista als vehicles no autoritzats mentre veiem a la nostra esquerra la serra de Montgrony (que serà present durant gaire be tot el nostre recorregut) i, més avall, la carretera de la collada. No cal esperar molta estona per arribar a un punt on sentim remor d’aigua sota unes pedres que amaguen el que deu ser un canal d’aigua (probablement el canal que abasteix el poble). En aquest punt cal deixar els senyals blancs i vermells del GR-11 i girar a la nostra dreta. Es tracta d’un punt on la pista que abandona el GR fa un revolt de gira be 180 graus a la nostra dreta (veieu les indicacions de Massa joves per morir… a l’apartat d’excursions del 2010). Ara cal caminar fins arribar a una bifurcació on hem de seguir les indicacions de les fites i prendre el camí de l’esquerra.

No avancem ni una vintena de metres quan veiem que la pista desapareix i només unes fites i algun senyal vermell ens indiquen el camí que passa per un petit prat tot girant a l’esquerra i prenent direcció oest. Tot seguit el camí s’endinsa per un bosc de pins d’on no sortirem ja fins arribar al refugi de Dòrria. En aquest bosc també trobem algun senyal de color verd però no cal patir ja que el corriol que seguim és molt marcat i en cas de dubte només cal seguir el camí més marcat.

El camí dins el bosc puja decididament i gira en direcció nord. Possiblement el pendent del camí ens serveixi com indicatiu de la proximitat del refugi de Dòrria ja que dona la sensació que augmenta gradualment… És en aquest tram en el que trobo les úniques quatre persones que veuré durant tota la ruta. El refugi es troba en una clariana del bosc i ja gaire be on aquest finalitza. Es tracta d’un refugi lliure en acceptables condicions si ens cal aixoplugar-nos en cas de necessitat. Des d’aquí podem veure el Puig Dòrria, encara molt amunt, en direcció nord-est.

Deixem el refugi a la nostra dreta i seguim camí amunt. Hi ha alguns senyals grocs i vermells que deuen correspondre a un altre recorregut per la zona i per tant els ignorem. A partir d’aquí ja no tenim senyals ni fites que ens indiquin el camí, jo al menys no les he vist, però només cal seguir en direcció nord. Poc després sortim del bosc, trobem un terme amb les inicials MP i el número 141 gravats i creuem una pista que ens ve de la dreta (el mapa indica que és llarga així que dedueixo que segueix a l’esquerra tot i que en el punt on soc es veu poc marcada en aquesta direcció). El camí desapareix, si existeix algun senyal possiblement estigui sota les clapes de neu que ja comencen a aparèixer, però només cal seguir amunt, en direcció nord. La pujada és forta (molt forta). Afortunadament les clapes de neu son de poc gruix i la neu és molt dura encara a aquestes hores el que m’estalvia haver d’evitar-les i poder tirar pel dret (amb permís dels bessons) Les peülles dels isards son l’únic senyal de pas que veig. Guanyem vistes sobre Dòrria que ara veiem en un picat uns 700 metres sota nostre.

Puigllançada (esquerra) i laTosa (dreta) des de la pujada cap el Pla de Castellò.
Veiem també l’arrodonida carena que porta fins la collada de Toses

En arribar al Pla de Castelló la pujada es suavitza i podem detenir-nos a contemplar la serra de Montgrony i la zona de la Collada de Toses, al nord poc a poc anem descobrint la Cerdanya. Llàstima de la calitja… ja que durant el nostre camí cap a Puig de Dòrria podrem contemplar, si la visibilitat és bona, la major part dels cims del nord de la Cerdanya. Ara ja estem en una zona molt ample que ha de ser ideal per caminar amb raquetes en cas de neu abundant, es fa difícil saber si estem caminant per la carena. En arribar al Pla de Gorrablanc (un pal clavat entre un munt de pedres ens dona la benvinguda) la pujada ja és pràcticament inexistent i un àmpli panorama s’obre davant nostre.

Cerdanya des de Gorrablanc fotografiada amb “tele” (x300) i postractada
per treure la calitja (el dia no permetia bones vistes).
Al fons de la vall i als nostres peus veiem Puigcerdà

El Puig Dòrria és fàcilment distingible ja que queda a la dreta de la Tossa del Pas dels Lladres i aquest, la Tossa del Pas dels Lladres, és inconfusible per la línia de telecadires que arriba fins el seu cim. Davant de tanta extensió (encara blanca per la neu en el moment de fer la sortida) seria fàcil no adonar-se de la presència, a la nostra esquerra, d’un petit turó. Es tracta del turó que dona nom al pla: el Gorrablanc, on veiem unes pedres posades com a protecció del vent. Paga la pena acostar-s’hi ja que una mica més enllà en direcció nord podem obtenir bones panoràmiques dels cims de la Cerdanya amb Puigcerdà al fons de la vall.

Torreneules (esquerra) i Balandrau (tapat pels núvols a la dreta)
passada la zona del Roc Blanc

Ja només ens queda enfilar la carena que ens pocs minuts ens porta fins el cim del Puig Dòrria. Al cim només trobem el punt geodèsic i un pal clavat entre unes pedres. Podem veure el poble de Dòrria cap el sud oest i la serra de Montgrony al sud, el Puigmal també hauria de veure’s en direcció nord est però està envoltat de núvols . El silenci és absolut i no es veu ningú en lloc. En un moment els núvols també envolten el cim del Puig Dòrria i la visibilitat es redueix dràsticament. Malgrat la distància, arriba fins aquí els soroll d’una moto de gran cilidrada ‘fent corbes’ per la carretera de la collada de Toses i això em recorda que la solitud del moment no és tan real com sembla i que avui és difícil trobar-se realment aïllat en aquesta zona del Pirineu.

Punts principals entre la zona sense camí evident

Podem donar una ullada en direcció oest, si la climatologia ens ho permet, a gran part del camí que hem fet, al nord als cims de la Cerdanya, girant la vista a l’est al Puigmal o al veí Tossa del Pas dels Lladres i al sud a la serra de Montgrony. També veiem una carena en direcció sud però no és aquesta la que cal seguir. Aquesta carena baixa en direcció sud cap a la Muntanya del Bernat i ens permetria arribar entre el punt assenyalat al mapa com corriol i la cabana de pastor, per tant es podria seguir si volem escurçar la ruta. Tot i això cal tenir en compte que probablement la seva part final estarà composada d’arbustos i matolls i que per tant la marxa podria ser més lenta i dificultosa del desitjat.

Cabana de pastor a la zona sense camí.
En bon estat i amb capacitat per a dues
persones apretades

El que cal fer per seguir la ruta aquí indicada és caminar en direcció est (deixant la Tosa dels Pas dels Lladres a la nostra esquerra) tot seguint algun terme i fites disperses que trobarem fins veure la segona carena que baixa en direcció sud est (a la nostra dreta). Aquí enllacem amb el camí que baixa per la serra de la Vaquerissa fins el collet de les Barraques. Aquesta carena és fàcilment identificable si reconeixem el Taga ja que la carena apunta directament cap a aquest cim. Només cal seguir carena avall donant l’esquena a la Tosa dels Pas dels Lladres. Quan ja portem una estona caminant veurem un filat que ressegueix la carena a la nostra dreta i senyals blancs i verds. Aquests senyals ens indiquen més avall un punt per on creuar el filat (pas pel filat indicat al mapa). Durant la baixada es pot admirar tota la zona de la Baga de Feliu a la nostra esquerra i més enllà part del camí de pujada de Fontalba al Puigmal (en concret a partir del cim de la Dou). També es pot veure Planoles davant nostre en direcció sud oest.

Arribem finalment al Roc Blanc, aquesta és una zona que reconeixerem per les dues grans pilones que hi ha, aquí el camí s’eixampla i comença un bosc de pins. Des d’aquí es pot contemplar la cara sud del Puigmal i és un bon lloc per aturar-se a fer un mos. Poc després trobem un revolt molt tancat a la nostra dreta identificable per uns grans blocs de granit. Si seguim recte arribarem, per dins del bosc, fins el Collet de les Barraques (punt on es pot arribar en cotxe), però si volem tornar a Dòrria caldrà que seguim el revolt a la dreta per sortir uns metres més enllà a una pista. Aquí un rètol ens indica que venim del Pas dels Lladres i/o del Puigmal i que si girem a l’esquerra podem anar a Planoles o al Refugi Forestal Corral Blanc (passant pel Collet de les Barraques). El nostre camí passa per girar a la dreta, cap on el rètol no assenyala res ja que la pista finalitza sobtadament un parell de quilòmetres més enllà.

Seguim doncs la pista flanquejada per pins. Una mica més endavant creuem un rierol fruit del desglaç que baixa de la nostra dreta. Caminem fins que ja no tenim arbres al costat de la pista. Aquest punt ens pot servir per fer-nos un esquema mental del camí que haurem de seguir més enllà de la finalització de la pista i fins a prop de la barraca de pastor (zona de matolls on no hi ha camí marcat). Podem veure com més endavant la pista fa un gir a l’esquerra seguint la falda de la muntanya i puja lleugerament just abans de finalitzar.

Dòrria i un isard espantadís

Si des del punt on estem tracem una línia imaginària que vagi cap a l’esquerra i que surti del punt on finalitza la pista veurem que interseca amb una zona amb dues clarianes (zones lliures de matolls) . El camí que cal seguir ens hauria de portar cap aquestes clarianes. Per aquesta zona hi ha la cabana de pastor indicada al mapa i al track del GPS. És molt probable que travessar aquesta zona a la primavera sigui més dificultós ja que els matolls i arbustos probablement estaran més alts i florits. Sigui com sigui, una vegada que ens haguem fet un esquema mental de la trajectòria a seguir continuem la marxa per la pista.

Navà vista poc abans d’entrar al corriol
dins el bosc del Bernat

Així, una mica més endavant passem pel riu de Planès (sembla que canalitzat en part subterràniament) on la pista fa el gir a l’esquerra i comença a guanyar alçada. En un moment arribem al final de la pista on trobem un petit prat flanquejat per un filat. El filat te un pas que tornem a tancar darrera nostre. El primer que ens caldrà fer es vorejar per la part superior el llit sec d’un sot que trobem només deixar la pista. Després no ens queda més remei que anar pels trams que ens semblin més còmodes i que a la vegada ens portin (més o menys) pel camí que ens hem traçat mentalment. En aquesta zona m’ha estat de gran ajut l’altímetre del GPS ja que tot i no ser molt precís m’ha permès moure’m a l’alçada adient per anar a buscar de forma força directa la pista de destí (que es troba a uns 1760-1770 m d’alçada) sense perdre molt de temps descendint i ascendint. Pel que fa a l’orientació no presenta gaires dubtes ja que cal anar en direcció sud oest per aconseguir girar la carena que ve de la Muntanya del Bernat i després canvia a orientació nord oest (és a dir simplement seguir la falda de la muntanya). Ha estat un cop de sort trobar la barraca de pastor i segurament si us desvieu uns metres més amunt o més avall serà difícil de veure.

Passada la barraca i una vegada comencem a enfilar en direcció oest veiem a la nostra esquerra el poble de Planoles i el que segurament és Navà (als peus de la serra de Montgrony). Poc després ja veiem també Dòrria com a rerefons d’un grup d’eugues i poltres que estan pasturant en una clariana lliure de matolls. Quan encara estic força lluny un isard (que pel que sembla pasturava al costat de les eugues) surt corrent muntanya amunt i m’ofereix una bona estampa amb Dòrria al fons. Quan ja girem la carena i comencem a caminar en direcció nord oest trobarem el llit sec d’un rierol i a la seva part alta un corriol que s’endinsa en un bosc de pins (el bosc del Bernat). Ara tornem a estar encarrilats i ja només cal que seguim el corriol pel bosc fins arribar a l’inici d’una pista.

No caldrà que abandonem la pista fins arribar a Dòrria i tot i que és un tram llarg (son més de tres quarts d’hora caminant per pista) s’agraeix tornar a caminar per terreny pla. Al primer i segon revolt de la pista travessem el Torrent de Fontanals i el Torrent de la Jaceta respectivament. No se si son únicament fruit del desglaç o si porten aigua tot l’any però si en porten us regalaran amb tot un seguit de salts d’aigua. Passem també per una zona d’arbres cremats (una zona petita) a la nostra dreta on veig pasturar a un grup de quatre isards. Més endavant hi ha el Torrent Petit que també es deixa caure muntanya avall format salts. Crec que aquests torrents deuen ser estacionals, si és així cal portar aigua a l’estiu ja que aquesta zona es cara sud i desprotegida i en acabar la ruta és probable que el Sol escalfi de valent. Seguint caminant arribem al punt indicat com a bifurcació per on vam passar al principi de la caminada. Ara ja només ens queda desfer els 800 metres que ens separen de Dòrria pel mateix camí per on vam començar.