Cortalets - Canigó - Cresta de Barbet
INTRODUCCIÓ
Ull al comentari de joanmire (comentari 30): Nova normativa que afecta a l’aproximació al refugi: des del 6.11.2017 hi ha un arrete prefectoral pel qual es prohibeix la circulació de vehicles privats més enllà dels Pk habilitats. No importa si són turismes o 4x4. Només es pot pujar a peu/bici o bé en taxis 4x4.
Nosaltres pujàvem des de Fillols - Col de Millères (940 m), on vam deixar el cotxe, pel que el desnivell fins al cim és de 1845 m. També passa des de Clara-Villerach - Mas Malet (849 m). No hi ha alternativa, o multipliques x2 el desnivell (possible nit en refugi), o et deixes un dineral en l’aproximació.
Aproximació al Canigó arribant a Prada de Conflent
Cim del Canigó des del pla dels estanyons
El Canigó (situat entre les comarques del Conflent, el Rosselló i el Vallespir) va ser considerada en altre temps la muntanya més alta dels Pirineus. Actualment és ben conegut que la seva alçada no li permeten ni tant sols pertànyer al club dels 3000. La confusió és comprensible quan ens apropem a ella per la plana del Rosselló i ens endinsem en el Conflent ja que la seva alçada (2784 m) esclafa les poblacions que l’envolten i que es troben a uns 2500 metres per sota del cim. A més la seva proximitat al mar (50km) el fan el primer pic important a l’est dels Pirineus.
El massís del Canigó està solcat de pistes el que fa que sigui fàcilment accessible, a més les rutes estan ben senyalitzades. Aixó, unit al seu simbolisme per Catalunya el fan un cim extremadament concorregut.
El gran símbol nacional que representa aquesta muntanya per a Catalunya es recolza en el fet que en aquesta zona s’inicia la història dels comtats que més tard s’unirien en el comtat de Barcelona i aquest amb la dinastia Ximena per formar la Corona d’Aragó. El fet que el simbolisme recaigui concretament sobre aquesta muntanya prové de la Renaixença i concretament al poema “Canigó” de Jacint Verdaguer (1845-1902) ambientat en la lluita contra els musulmans a l’alta Edat Mitjana i que narra una història mítica basada en el Comte Tallaferro.
La ruta que proposem aquí, és la clàssica de pujada des del refugi de Cortalets (refugi que depèn del Club Alpin Français) però la baixada proposem iniciar-la amb un descens per la Xemeneia, passant pel costat de la bretxa Durier i tornar per la cresta de Barbet el que donarà un gran atractiu a aquesta excursió. Podem d’arribar al refugi des de Prades seguint uns 20 km de pista. La pista és transitable, amb paciència, per turismes i s’inicia a Villerach (petit poblet proper a Prades). En travessar-lo comencem a transitar per la pista on anem passant per zones habilitades per aparcar (excel·lents bases per iniciar diverses rutes pel massís). Cal destacar que la circulació és prohibida a la nit a partir del Refugi de Mas Malet (refugi lliure al segon aparcament). Passem després pel refugi de la Mouline on hi ha una zona habilitada amb taules. Podem aparcar al Ras de Cortalets o una mica més amunt, però no confieu gaire en trobar aparcament al mateix refugi. Tot i això entre el Ras de Cortalets i el refugi hi ha petites zones on aparcar.
FITXA TÈCNICA
Data de la sortida: 7 de setembre de 2008
Integrants: Paula i Justí
|
 |
 |
|
Pujada acumulada: 800 m
Alçada mínima-màxima: 2150-2788 m
Distància aproximada: 8,20 km
Temps aproximat sense parades : 3h 10m
Ruta circular: Si
Dificultat: 2 sobre 5
)
 |
DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES |
| # | Localització | Temps | Distància | Alçada |
| 0 | Refugi de Cortalets | 0h 00m | 0,00 km | 2150 m |
| 1 | Deixem el GR-10 | 0h 19m | 1,10 km | 2268 m |
| 2 | Font de la perdiu | 0h 20m | 1,20 km | 2277 m |
| 3 | Pic Joffre | 0h 30m | 1,60 km | 2352 m |
| 4 | Cim del Canigó | 1h 25m | 3,80 km | 2785 m |
| 5 | Bretxa Dourier | 1h 35m | 4,20 km | 2648 m |
| 6 | Gir esquerra | 1h 45m | 4,70 km | 2571 m |
| 7 | Portella de Valmanya | 1h 48m | 4,80 km | 2593 m |
| 8 | Collet del Pic Barbet | 2h 10m | 5,50 km | 2702 m |
| 9 | Unió amb GR-10 | 3h 05m | 8,00 km | 2173 m |
| 10 | Refugi de Cortalets | 3h 10m | 8,20 km | 2150 m |
DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT
Creu del Canigó, erigida durant la Segona Guerra Mundial
El punt de sortida és el refugi de Cortalets. Degut a que es pot pujar fins ell en cotxe, és un refugi animat on es serveixen menús i carn a la brasa. Potser sembla més un petit bar-restaurant on hi paren a més de senderistes, algun motorista i gent dels voltants. El camí segueix els senyals blanques i vermelles del GR-10/GR-36 i comença anant en direcció sud-sudest fins trobar a uns 100 metres un rètol que indica els temps orientatius al cim del Canigó (1h 45m), al refugi de la Bonaigua (1h 35 m) i al refugi de Cortalets (5h 35m).
Vista del camí des del cim del Canigó
Passat el rètol el camí gira en direcció est (a la nostra dreta) passant per davant d’un estanyol situat al Pla dels Estanyols. Des d’aquí tenim ja una bona vista del cim del Canigó. Passada una petita zona de pins el camí pren direcció nord-nordest i comença a guanyar alçada girant poc a poc en direcció est el que ens permet veure una bona panoràmica de Prades. En pocs minuts veiem com el GR es desvia a la dreta però nosaltres hem de continuar sense desviar-nos tot seguint els senyals grocs. En aquest punt veiem escrit a les pedres del camí “PIC” o “PICA”. Immediatament després arribem a la font de la perdiu (tot i que no rajava en el moment en que nosaltres fem la ruta).
Una mica més enllà arribem a un collet herbós situat a pocs metres del Pic Jofre (o Joffre). Des d’aquí tenim ja una vista de la cresta nord del Canigó. També veiem alguns pics propers a Ull de Ter (Bastiments, Roc Colom, Bacivers…). Els núvols que hi ha en aquella zona i per la zona de l’alta Cerdanya no ens permeten veure gaires pics més (només el Carlit pot enlairar-se lleugerament per sobre del mantell de núvols). Passat el Pic Jofre el camí gira cap el cim del Canigó i pren direcció sud. Aquí veiem amb claredat la processó de gent que hi puja.
Cim del Canigó i
Canal de la Xemeneia on
veiem gent descendint per ella.
L’ampliació mostra el conegut
gendarme de la Xemeneia
Poc a poc el camí es torna més pedregós i en els darrers metres guanya alçada fent ziga-zagues contra el vessant nord-est del cim. En arribar al cim del Canigó el trobem ple de gent (contem unes 50 persones) i les les esplèndides vistes que ens ha dit que que té aquest cim es veuen molt reduïdes pels núvols que hi ha tant a la costa com en direcció sud i oest. Només podem veure amb claredat els pics més propers (hi ha un indicador amb les posicions de diversos cims).
Tot i la munió de gent les fotografies al costat de la creu del Cim es fa ordenadament per grups i no costa gaire fer-se-la… Decidim doncs no estar gaire estona al cim i iniciar el descens per la coneguda Canal de la Xemenia. Només cal seguir els senyals grocs per tal de localitzar-la. Es tracta d’un pas molt vertical que cal desgrimpar (I-II). No té cap dificultat amb el terreny sec i lliure de gel però com sempre que passem per aquests tipus de passos cal posar atenció a on es posen mans i peus. Després de descendir per la canal passem pel costat de la Bretxa Durier que ens permet donar un cop d’ull al circ que conté l’anomenada “glacera del Canigó” que lògicament no és una glacera (estem a prop del mar i només a 2650 metres d’alçada i per tant desapareix a l’estiu) sinó una gelera.
Continuem descendint per la senda fins que estem a l’alçada del coll o portella de Vallmanya (o Valmanya). Per tal d’arribar-hi cal que deixem el camí girant a la nostra esquerra i remuntem el terreny fins la portella. Deixem així el camí que tot seguit baixa ja decididament i fent “zetes” cap a la nostra dreta en direcció al Pla de Cadí i el refugi de Marialles.
En arribar a la portella tenim a la nostra dreta el Puig Sec i a l’esquerra el Pic Barbet. El nostre camí gira a l’esquerra (nord). Aquí ens trobem amb núvols d’evolució que ascendeixen ràpidament cap a la portella i que ens impedeixen contemplar el panorama cap a l’est… Pujem doncs cap a la nostra esquerra en direcció al collet del Pic Barbet seguint els senyals grocs. El petit camí ens permet fer els darrers 100 metres d’ascensió per tal d’assolir el collet i poder fer la cresta de Barbet. Els núvols també estan ara a l’altra banda de la cresta i tampoc tenim vistes a la cara est del cim del Canigó o a la Bretxa Durier.
Ara ja hem fet tota la pujada que havíem de fer i ja només ens queda seguir el senzill caminet que recorre la cresta de Barbet. Les vistes d’aquesta cresta cap el Canigó són, en un dia sense núvols, magnífiques però avui ens haurem de conformar amb petites vistes aprofitant els forats entre la boira…
En arribar al final de la cresta el camí gira a la nostra esquerra i descendeix fent ziga-zagues. Aproximadament als 2250 m d’alçada entrem ja en un bosc de pins i poc després el nostre camí s’uneix amb el GR-10/GR-36 per 5 minuts després deixar-nos al refugi de Cortalets.
Cara est del Canigó, a l’esquerra entreveiem la bretxa de Durier
